La majoria de nosaltres hem sentit a parlar de familiars, amics o coneguts que no fa pas massa –fa trenta o quaranta anys- van haber d’abandonar casa seva, el seu poble… allò que més estimava, per tal de guanyar-se les garrofes, i per garantir als seus fills un futur una mica més planer. Els països de destí eren Alemanya o Suïssa, molt més avançats en tots els aspectes que l’Espanya de la qual van marxar aquests avis i tiets, obligats per la necessitat, i que hi van trobar olors i llums que no eren les seves, gent que no entenien ni un borrall i, per tant, un panorama inicialment desencisador, que amb el temps es va convertir en la salvació per a moltes economies espanyoles.
És per això que els catalans i espanyols, perquè sabem què és viure en un país llunyà i desconegut… perquè sabem què vol dir viure amb estretors i buscar-se el pa en una altra banda… és per això, dic, que som gent oberta i acollidora, disposadíssims a ajudar els ciutadans nouvinguts que han fugit de la fam i de la misèria dels seus pobles d’origen per oferir un futur millor als seus fills.
Els ciutadans immigrants, doncs, són benvinguts a casa nostra… sempre i quan arribin amb els papers en regla i, com els nostres antecessors quan van prendre la decisió d’emigrar, amb un contracte d’origen sota el braç, per tal de garantir-los una estança digna al nostre país.
Espanya es veu capaç de fer front a una entrada massiva de ciutadans estrangers que, una vegada assolit el seu objectiu exigeixen, com és natural, que se’ls presti els mateixos serveis que als ciutadans autòctons? No, és clar que no, i menys en aquests durs temps de crisi. Doncs bé, aquesta és la realitat que es viu actualment al nostre país, fruit d’una política d’immigració altament permissiva, líder a tot Europa a l’hora de fer la vista grossa en la regularització de milers i milers de persones en situació d’il•legalitat.
Si aquesta manera de fer no és gens recomanable en qualsevol cas, és del tot desaconsellable en èpoques de crisi, en què la prestació de serveis tan bàsics com el subsidi d’atur, serveis socials, ajuts de menjador i transport escolar es fan indispensables per a les classes obreres i mitjanes de la nostra societat espanyola.
Si prenem una decisió tan seriosa com és obrir les nostres fronteres sense condicions, hem d’estar preparats, també, per fer front tant a les necessitats de la ciutadania autòctona com a les dels nouvinguts; però mai hem d’optar per treure a uns i donar als altres, si és que de debò volem evitar les desconfiances i els recels d’aquells que han vist com els ajuts que fins el moment rebien del seu govern, han anat a parar a la casa del seu nou veí.
